José María Valverde definía la literatura como “aquello que no se puede resumir”, y, acto seguido, no paraba de hacer comentarios, generalmente de corta duración –adaptándose al tiempo disponible en sus lecciones y seminarios universitarios– sobre cualquier obra de arte o literaria universal.
La literatura era para Valverde, al menos, “aquello que se puede reseñar”, lo cual era reconfortante para sus discípulos. Por otro lado, la reseña es una facultad inherente a las listas, es decir, esas colecciones de cosas susceptibles de expresarse con signos, con letras, con guiones, y a las que una infinidad de personas echa mano. Los congéneres del homo sapiens han aprendido a hacer listas desde la prehistoria; algunos se han dedicado a listar, incluso, las frases brillantes de Valverde.
Lo malo es que llegará un día en que toda palabra, eventualmente dentro de la mejor “lista” –hasta la más sucinta, la más sintética–, será tan “tonta” que abandonará su fondo semántico, icónico o indicativo. Charles S. Peirce se irá a hacer gárgaras (con perdón) ante: la notación y la connotación, la voz principal y la auxiliar, la mímesis y la diégesis, la retórica más abstrusa y el dicho a beneficio de inventario. Es decir, toda sustancia se evaporará irremisiblemente de la lengua.
Denuncia este peligro como inminente Salvador Oliva (guardián de la inteligencia que le queda a la especie) frente a la velocidad con que se deteriora/destruye/pulveriza el lenguaje en Cataluña.
Desglosemos su reflexión.
Corrupció del llenguatge
En política, la corrupció del llenguatge és sempre resultat d’una corrupció moral. Posaré exemples:
– D’un referèndum de per riure i sense control, n’hem de dir mandat del poble.
– D’un president covard i pròfug, n’hem de dir president a l’exili.
– Dels empresonats per delictes comesos, n’hem de dir presos polítics.
– Del fracàs de la DUI, n’hem de dir calcular malament el temps (i davant dels jutges, que era només simbòlic).
– D’aplicar l’article 155 de la Constitució per tal de restaurar la legalitat, n’hem de dir cop d’Estat.
– De les sentències jurídiques, n’hem de dir retorn al franquisme.
– Dels partits constitucionalistes, n’hem de dir partits repressors.
– De vulnerar l’Estatut i la Constitució sense majoria autoritzada, n’hem de dir compliment del programa electoral.
I l’inefable duetto Junqueras-Rovira hi afegeix que hem de lluitar perquè el bé (la independència) triomfi sobre el mal (les lleis). Tot plegat demostra que aquesta corrupció moral funciona exactament igual que una fe religiosa
– En primer lloc, la va sembrar el pujolisme.
– En segon lloc, la van afavorir els errors del govern espanyol.
– En tercer lloc, la van inocular les necessitats partidistes (manca de vots) i personals (inhabilitació, imputació i multes) de l’Artur Mas.
– En quart lloc, la va incrementar en Puigdemont, un tossut idoni per fer de marioneta del seu amo.
– I en cinquè lloc, l’ha dut a terme una feina enormement astuta d’uns malfactors que han treballat amb una gran efectivitat des de l’ombra, organitzant un sistema de mentides molt ben estructurat basat en procediments molt semblants als de Goebbels. La fe creada per aquests agents, la van abraçar immediatament els polítics amb interessos partidistes. Després, la van adoptar alguns pallussos cultivats (professors i escriptors). I uns i altres la van inculcar sense escrúpols a la bona gent del país.
Com a fe religiosa que és, la bona gent que hi va creure no admetrà mai que van ser enganyats i, per tant, continuaran votant els partits independentistes perquè el primer manament d’aquesta religió és afirmar que totes les culpes venen sempre de Madrid (algunes procedeixen del PP i aquestes, efectivament, són les més benvingudes pels independentistes). Temo que el dia 21 el país no torni caure en els desastres econòmics i socials que els responsables esmentats van causar.
Resumint:
Catalunya es va posar malalta per culpa dels inacabables anys de govern d’en Jordi Pujol; després es va voler suïcidar votant l’Artur Mas. Després, amb l’elecció d’en Puigdemont va rebre un fort cop de gràcia. Però potser el definitiu ens vindrà donat per l’Ada Colau i els seus acompanyants facilitant que en Junqueras (o encara pitjor: la ploranera Rovira) sigui el futur president. En tot cas, el resultat de les pròximes eleccions ens dirà si Catalunya ha mort o només agonitza. La veritat és que no sé què és pitjor.
…
[Palabra de Mono Blanco]
