May 2024
M T W T F S S
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Más recientes


A cavall de l’euga blanca

La paremiologia catalana -la ciència dels proverbis- ofereix exemples fantasiosos i d’orígens incerts, però sempre nobles: punts situats entre l’acudit efectista, la rima gratulatòria i el joc de paraules. De vegades, l’eufonia d’un sol títol ja dona paral.lelismes. Lliguen amb topònims de casa nostra, amb romanços abreujats, si es vol, i la cosa empitjora, o emmillora, quan t’adones que Catalunya no és pas un continent, encara que ho sembli. Tenim refranys per donar i regalar.

Els refranys són raons i són astúcies. Són misteris. Alguns il·luminen; alguns couen. Un país gran en refranys, forem. Presents a totes les cultures, guarden un estrany equilibri entre la substància i la comicitat. A Catalunya, la bellaqueria d’un proverbi pot fotre la glorificació d’un artista, i això seria una trava. Els francesos en aquesta lluita són fins com La Fontaine (“à beacoup de plaisirs, je mêle un peu de gloire”). Frases comunes n’hi ha moltes, on es barreja filosofia de butxaca amb genis de comarques com ara En Fages de Climent. Ultrapassen la metàfora. Són figures retòriques de la parla sobrevolant els segles. Comforten els sentits. L’encapçalament d’aquest text, per exemple, no expressa equitació qualcuna, i molt menys sofisticada, o una cosa a l’atzar; al contrari, poetes (perquè a Beniarrés tot ho fan al revés): “a cavall de l’euga blanca” vol dir simplement que pateixes, que passes una mala ratxa.

I més volàtil que això…

L’univers s’atrapa en un adagi, el qual, amb formes de rodolí, camina com un centpeus amb sabates de diumenge.

“Un ase i una somera, tot ho paga mossèn Pere”

“A Palafrugell, qui abans no mor, arriba a vell”

“Caçador de perdiu, caça menys del que ens diu”

“A Cullera, vora mar, més val vendre que comprar”

A Copons, n’hi ha de dolents i de bons”

“Menjar raïm a cap d’any porta diners per tot l’any”

Etcètera.

El poeta Francisco Brines (premi Cervantes 2020) diu que no suporta els rodolins (los pareados), i s’enten plenament i fàcil, igual que Alejo Carpentier deia allò que “los adjetivos son las arrugas del estilo”.

Resumint, a nosaltres no s’ens passa per la barretina “badallar de son, com el sastre Anton”, i desmentim el calendari del monjo: “El bon nap, per Sant Jaume treu el cap”. Potser el lector en conegui unes quantes, de dites populars. Demanar benevolència amb les nostres especulacions és un deure: “Quina culpa té el cirerer, si el seu amo et fa un despler?”.

Salvat-Papasseit no fumava porros, però Sisa sí -ho suggeria, al menys- i va composar cançons molt vàlides amb rodolins. A continuació es va retirar com un anacoreta per jugar amb el temps i amb els records (“Ai, la pipada d’en Catiu, que va començar a l’hivern i es va acabar a l’estiu”).

Xerraires, naturalment, n’hi ha a gavadals, tothora, arreu, sempre.

D’aquest material fungible, inesgotable, debades en podriem dir “càpsules”, oi? (i ens quedariem tan panxos mirant TV3)


[Paraula de Mono Blanco]

………………………………………………………………………………………………

Comments are closed.