La paremiologia catalana -la ciència dels proverbis- ofereix exemples fantasiosos i d’orígens incerts, però sempre nobles: puntals situats entre l’acudit efectista, la rima gratulatòria i el joc de paraules. L’eufonia d’un títol dona paral.lelismes que lliguen amb topònims i amb romanços abreujats, si es vol, i la cosa empitjora, o emmillora, quan es veu que Catalunya no és pas un continent, encara que ho sembli. És un principat, però sense príncep (és la gràcia).
Tenim refranys per donar i regalar.
Els refranys són raons i són astúcies. Són misteris. Alguns il·luminen; alguns couen. Un país gran en refranys, forem. Presents a totes les cultures, guarden un estrany equilibri entre la substància i la comicitat. A Catalunya, la bellaqueria d’un proverbi pot fotre la glorificació d’un artista, i això seria una trava. Els francesos en aquesta carrera són estilosos, com La Fontaine (“à beacoup de plaisirs, je mêle un peu de gloire”). Frases comunes n’hi ha moltes, on, per sintetitzar, es barreja filosofia de butxaca amb genis de comarques com ara en Fages de Climent, que té versos que semblen refranys. Ultrapassen la metàfora. És retòrica de la parla sobrevolant els segles. Comforten els sentits. L’encapçalament d’aquest text, per exemple, no expressa equitació qualcuna, i molt menys sofisticada, o una idea apareguda a l’atzar; al tanto, poetes (perquè a Beniarrés tot ho fan al revés): “a cavall de l’euga blanca” vol dir simplement que pateixes bona cosa, és a dir, que passes una mala ratxa.
I més volàtil que això, doncs festa…
L’univers s’atrapa en un adagi-rodolí que camina com un centpeus amb sabates de diumenge.
“Un ase i una somera, tot ho paga mossèn Pere”
“A Palafrugell, qui abans no mor, arriba a vell”
“Caçador de perdiu, caça menys del que ens diu”
“A Cullera, vora mar, més val vendre que comprar”
“A Copons, n’hi ha de dolents i de bons”
“Menjar raïm a cap d’any porta diners per tot l’any”
Etcètera.
El poeta Francisco Brines (premi Cervantes 2020) diu que no suporta els rodolins (los pareados), i s’enten plenament i fàcil, igual que Alejo Carpentier deia allò que “los adjetivos son las arrugas del estilo”. En canvi, Josep Pla passava tota una tarda fumant una cigarreta en la cacera d’un adjectiu. Què adduiria aquí Néstor Luján “el lujoso”? I Prudenci Bertrana?
Resumint, a nosaltres no s’ens passa per la barretina “badallar de son, com el sastre Anton”, i desmentim el calendari del monjo: “El bon nap, per Sant Jaume treu el cap”. Potser el lector en conegui unes quantes, de dites populars. Demanar benevolència amb les nostres és un deure: “Quina culpa té el cirerer, si el seu amo et fa un despler?”.
Salvat-Papasseit no fumava porros, segons biògrafs, però Sisa sí ho feia -ho suggeria, al menys- i va composar cançonetes super-vàlides amb rodolins assequibles. Tot seguit es va retirar com un anacoreta per jugar amb el temps i amb els records.
“Ai, la pipada d’en Catiu, que va començar a l’hivern i es va acabar a l’estiu”.
Xerraires, naturalment, n’hi ha a gavadals, tothora, arreu.
D’aquest material fungible, inesgotable, debades en podriem dir “càpsules”, oi? (i ens quedariem tan panxos mirant TV3).
[Paraula de Mono Blanco]
………………………………………………………………………………………………
