La paremiologia catalana -la ciència dels proverbis- ofereix exemples fantasiosos i d’orígens incerts, però sempre nobles: punts situats entre l’acudit efectista, la rima gratulatòria i el joc de paraules de vegades. L’eufonia d’un títol dona paral.lelismes que lliguen amb topònims de la vora, i amb romanços abreujats, si es vol, i la cosa empitjora, o emmillora, quan t’adones que Catalunya no és pas un continent, encara que ho sembli. És un principat sense príncep.Tenim refranys per donar i regalar.
Els refranys són raons i són astúcies. Són misteris. Alguns il·luminen; alguns couen. Un país gran en refranys, forem. Presents a totes les cultures, guarden un estrany equilibri entre la substància i la comicitat. A Catalunya, la bellaqueria d’un proverbi pot fotre la glorificació d’un artista, literalment, i això seria una trava. Els francesos en aquesta lluita són estilosos com La Fontaine (“à beacoup de plaisirs, je mêle un peu de gloire”). Frases comunes n’hi ha moltes, on, per sintetitzar, es barreja filosofia de butxaca amb genis de comarques com ara en Fages de Climent. Ultrapassen la metàfora. Són figures retòriques de la parla sobrevolant els segles. Comforten els sentits. L’encapçalament d’aquest text, per exemple, no expressa equitació qualcuna, i molt menys sofisticada, o una cosa a l’atzar; al contrari, poetes (perquè a Beniarrés tot ho fan al revés): “a cavall de l’euga blanca” vol dir simplement que pateixes, que passes una mala ratxa.
I més volàtil que això…
L’univers s’atrapa en un adagi amb formes de rodolí que camina com un centpeus amb sabates de diumenge.
“Un ase i una somera, tot ho paga mossèn Pere”
“A Palafrugell, qui abans no mor, arriba a vell”
“Caçador de perdiu, caça menys del que ens diu”
“A Cullera, vora mar, més val vendre que comprar”
“A Copons, n’hi ha de dolents i de bons”
“Menjar raïm a cap d’any porta diners per tot l’any”
Etcètera.
El poeta Francisco Brines (premi Cervantes 2020) diu que no suporta els rodolins (los pareados), i s’enten plenament i fàcil, igual que Alejo Carpentier deia allò que “los adjetivos son las arrugas del estilo”. En canvi, el nostre Josep Pla passava tota una tarda fumant en la cerca d’un adjectiu exacte.
Resumint, a nosaltres no s’ens passa per la barretina “badallar de son, com el sastre Anton”, i desmentim el calendari del monjo: “El bon nap, per Sant Jaume treu el cap”. Potser el lector en conegui unes quantes, de dites populars. Demanar benevolència amb les nostres és un deure: “Quina culpa té el cirerer, si el seu amo et fa un despler?”.
Salvat-Papasseit no fumava porros, segons biògrafs, però Sisa ho feia -ho suggeria, al menys- i va composar cançonetes super-vàlides amb rodolins. Tot seguit es va retirar quasi bé com un anacoreta per jugar amb el temps i amb els records.
“Ai, la pipada d’en Catiu, que va començar a l’hivern i es va acabar a l’estiu”.
Xerraires, naturalment, n’hi ha a gavadals, tothora, arreu del món.
D’aquest material fungible, inesgotable, debades en podriem dir “càpsules”, oi? (i ens quedariem tan panxos mirant TV3).
[Paraula de Mono Blanco]
………………………………………………………………………………………………
