November 2020
M T W T F S S
« Oct    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

Más recientes


A cavall de l’euga blanca

La paremiologia catalana -la ciència dels proverbis- ofereix exemples fantasiosos i d’orígens incerts, però grats: punts dolços situats entre l’acudit humorístic, la felicitat de la rima i el joc de paraules. De vegades, l’eufonia d’un sol títol ja genera l’ambient. Lliguen amb topònims de casa nostra, amb romanços, si es vol, i la cosa s’alleugera quan t’en adones que Catalunya no és pas un continent -encara que ho sembli-, però i què? Tenim refranys de tota mena, per donar i regalar.

Els refranys són raons i són astúcies. Són misteris. Alguns il·luminen. Alguns couen. Presents a totes les cultures, guarden un estrany equilibri entre la substància i la comicitat. La bellaqueria d’un proverbi pot fotre la glorificació d’un artista, i això seria la trava catalana; que ho és. Els francesos, en aquesta lluita, són més aviat com de La Fontaine (“à beacoup de plaisirs, je mêle un peu de gloire”). Frases comunes n’hi ha moltes, on es barrejen filosofia de butxaca i genis de comarques com ara En Fages de Climent. Ultrapassen la metàfora. Són figures voluptuoses de la parla popular sobrevolant els segles. Comforten els sentits. L’encapçalament d’aquest text, per exemple, no cita àngels ni expressa per atzar equitació qualcuna, i molt menys sofisticada; al contrari, poetes (perquè a Beniarrés tot ho fan al revés): “a cavall de l’euga blanca” vol dir patiment, sofrença, passar una mala ratxa.

Més volàtil que una consideració similar… Digueu-me epidermic.

L’univers s’atrapa en un adagi, el qual, amb formes de rodolí, camina com un centpeus amb sabates de galindaines.

“Un ase i una somera, tot ho paga mossèn Pere”

“A Palafrugell, qui abans no mor, arriba a vell”

“Caçador de perdiu, caça menys del que ens diu”

“A Cullera, vora mar, més val vendre que comprar”

A Copons, n’hi ha de dolents i de bons”

“Menjar raïm a cap d’any porta diners per tot l’any”

Etcètera.

El poeta Brines (nou premi Cervantes 2020) diu que no suporta els rodolins (los pareados), i ho entenem, igual que Alejo Carpentier deia allò que “los adjetivos son las arrugas del estilo”.

Bé, nosaltres ens movem en la gama mitja, però, per descomptat, no s’ens passa per la barretina “badallar de son, com el sastre Anton”. No. Ni molt menys desmentir el calendari del monjo: “El bon nap, per Sant Jaume treu el cap”. Potser el lector indulgent en conegui unes quantes, de dites, i conclogui: “Quina culpa té el cirerer, si el seu amo et fa un despler?”.

Salvat-Papasseit no fumava porros, però Sisa sí -o ho suggeria- i va fer cançons amb rodolins, bones. Després es va retirar com un anacoreta per jugar amb el temps i els records (“ai, la pipada d’en Catiu, que va començar a l’hivern i es va acabar a l’estiu”).

Xerraires, naturalment, n’hi ha a gavadals, a tothora, per tot arreu.

D’aquest material fungible i fingible, inesgotable, debades en podrien dir “càpsules”, oi? (i ens quedariem tan amples mirant TV3)


[Paraula de Mono Blanco]

………………………………………………………………………………………………

Comments are closed.