El tema, sí “toca” estos días (Noviembre de 2016, final de una época), y nadie como David Foster Wallace para hablar de populismos, neopopulismos o populismos neofascistas. Casi un pionero, en La Broma Infinita (Infinite Jest) -que la revista Time puso entre las 100 mejores novelas en inglés-, David Foster Wallace disecciona con inteligencia y acrimonia una sociedad posmoderna en que la adicción es un símbolo: es el síntoma del malestar del espíritu capitalista. Y Wallace [1962-2008] considera a la televisión como la forma narrativa del futuro. Cataluña, para los adeptos a las tertulias; el futuro está teledirigido por TV3. A Artur Mas se le compara ya con Martin Luther King (sic).
Como en otros buenos relatos suyos, Wallace viene a decir lo siguiente. Que el vínculo del hombre con la realidad está salvajemente manipulado por el impacto de los medios visuales y por la televisión.
Por otra parte, La Broma Infinita transcurre en una clínica para toxicómanos, en un lugar de rehabilitación, es decir, en un topos literaturizado donde los haya, centro de relevantes gestas novelísticas (Oliveira y el manicomio de Cortázar –Rayuela-, Castorp y el hospital de La Montaña Mágica de Mann, etcétera). En la Barcelona pasmada ante el nuevo presidente de EEUU, aunque nos quede un poco lejos, la escritora Núria Amat acaba de publicar El Sanatorio, obra sospechosísima por la coincidencia.
T’en diré una….
L’art de la mentida és un fenomen mundial (Christian Segura entrevista a Núria Amat)
Núria Amat apareix a la portada d’El sanatorio (ED Libros) mirant al lector, davant del famós paisatge romàntic de Caspar David Friedrich. La imatge resumeix el contingut d’aquesta novel·la, una crítica al nacionalisme i al populisme. El text s’adapta a la realitat de qualsevol societat, tot i que els paral·lelismes amb el procés independentista a Catalunya són explícits. El sanatorio és un diàleg a dues bandes, amb intel·lectuals que viuen el present reprimits i amb escriptors europeus universals com Thomas Bernhard, Robert Walser o Marguerite Duras.
P: “Tot el que escric, s’acaba complint”, diu. Posi’m exemples.
R: Quan vaig començar a escriure Todos somos Kafka, jo parlava amb escriptors com si fossin la meva família. Alguns escriptors em van dir que com m’atrevia a situar escriptors com a personatges literaris. Després ho van fer molts, però jo vaig ser la primera, ho afirma Anna Maria Moix al pròleg de Viajar es muy difícil…
P: Quina és la premonició d’El sanatorio?
R: És una crítica al que passa a Catalunya, Espanya, els Estats Units, Anglaterra… Hi ha una premonició, perquè jo sabia que el populisme guanyaria. El Sanatorio té una voluntat de crítica, és un llibre de resistència. Estic farta de mentides dels polítics d’avui. L’art de la mentida és un fenomen mundial. És el mirall d’una realitat en què ens han ficat alguns polítics per interessos creats més enllà del sentit de la raó. Ara mana l’emoció, el sentiment interessat. Els populismes d’esquerres o de dretes són iguals, utilitzen les mateixes estratègies, la mateixa demagògia…
P: El llibre és molt polític. No només per la qüestió catalana, sinó que també ho és quan parla de l’experiència vital de Thomas Bernhard o Franz Kafka.
R: Què fan els populismes als quals estem sotmesos? A Catalunya o a Madrid amb Podem. Tots els populismes són nacionalistes. Això ho vaig escriure a El sanatorio i fa dos anys, aquesta és la premonició. Els populismes que estem patint aquí, i als Estats Units, i al Regne Unit, i a França -on, a més, tenen l’islamisme-, divideix entre bons i dolents. És una tragèdia; així comencen les guerres. La situació és més que incòmoda. Vaig ser part de la primera Assemblea de Catalunya, jo als vint anys lluitava contra Franco, vaig ser de les primeres a fer classes en català, a l’Escola de Bibliotecàries.
P: Té la sensació que se la considera una traïdora, com exposa el seu alter ego a El sanatorio?
R: El populisme divideix entre bons i dolents, “aquests són traïdors, inquisidors”. Jo estava escrivint un altre llibre, però això era urgent. És aquesta atmosfera, l’efecte sanatori, d’un grup de persones que anomeno “els callats” i que s’han d’amagar per reunir-se i parlar.
P: Vostè se sent marginada i oprimida com apareix a El sanatorio? Per exemple, diu la protagonista que “me huele que vamos a morir de odio y de frustración”.
R: Les mentides que patim aquí són les mateixes del Brexit o de Trump. Les pallassades del populisme.
P: La cloenda del relat és el suïcidi de Stefan Zweig, d’un home que no suporta que el seu món s’enfonsi. Això està passant?
R: A vegades el pensament suïcida és pitjor que el suïcidi en si mateix. Potser per escriure aquest llibre m’he salvat d’aquests pensaments. Al llibre hi ha un diàleg dins del sanatori i amb escriptors del passat. El llibre és una crítica al món que estem vivint… És un reflex del que estem vivint les persones que creiem en la cultura, en la ciència, en la solidaritat. El pitjor que està passant, per descomptat, és que la situació pot derivar en qualsevol guerra; ho acaba de dir Manuel Valls [el primer ministre francès].
P: Insisteixo: un suïcidi paradigmàtic com el de Stefan Zweig, d’un món que s’acaba, es produeix avui?
R: Exactament, és un món que se’n va, el de la cultura. Quan es posen estrelles a la roba de les persones, o marques als llibres. O “aquest és bo o dolent, a aquest no li parleu, no li doneu premis”. Jo sóc una persona non grata a Catalunya. El més important és que és un llibre a favor de la cultura. Com pot ser que en aquest país hi hagi un populisme que faci fora el pensament, la reflexió, faci fora els llibres que relaten veritats. Per sort, la premsa sembla estar en contra dels populismes. Als Estats Units i a Catalunya succeeix exactament el mateix, les ciutats voten Clinton, la demòcrata, i tot el món suburbà, rural, vota l’antidemòcrata. Mai havia sentit un polític [Trump] dir tantes barbaritats, com les que hem sentit a Catalunya. Igual. Les mentides del populisme apareixen al llibre, i tothom entendrà de qui parlo, perquè és el que tenim a prop. Si jo hagués estat als Estats Units, hauria escrit el mateix.
P: Vostè parla d’un fet global, però El sanatorio és eminentment urbà. Per què no parla d’aquest món rural que ara em cita?
R: És que ara el món rural, el camp, ve a la ciutat a manifestar-se. És el que hem viscut. Recordo la manifestació de l’11 de setembre del 2012, jo baixava al vespre per l’autopista de Girona, i veia tota l’autopista plena d’autocars, tota l’autopista…
P: L’enfrontament de Bernhard amb la societat conservadora austríaca pot ser més fàcil de pair a la Catalunya actual. Els paral·lelismes que estableix entre el procés i la propaganda de Goebbels o la de Lenin, són correctes?
R: El populisme és igual d’adaptable, a la propaganda nazi o a la propaganda estalinista. No comparo els catalanistes (nacionalistes) amb això, dic que la manipulació que fan segueix la mateixa lògica. És la gent que dirigeix la propaganda, aquí o als Estats Units. Cadascú a la seva escala. Jo no dic que Catalunya sigui nazi. Sóc molt sensible al llenguatge i capto les mentides molt ràpid. El llenguatge que s’utilitza en els sistemes populistes és el llenguatge de la violència psicològica, no el de la violència física. És la violència perversa. Com pot ser que hi hagués un percentatge tan petit d’independentisme aquí o al Regne Unit, i en tres anys s’hagi quadruplicat? Perquè les víctimes d’aquesta violència perversa reaccionen com davant del maltractador familiar. El maltractament psicològic és igual o pitjor que el físic perquè dura més; crea una dependència a la víctima. Es basa en l’amor-odi. “Et maltracto perquè et faig creure que jo tinc raó dient-te que sóc el teu salvador”. Oriol Junqueras es pot dir Nigel Farage. Les dones víctimes de maltractament psicològic neguen que siguin maltractades, perquè és com una droga.
…
[Palabra de Mono Blanco]
